Polisèmia

Qualsevol cosa pot significar qualsevol cosa

Heura: planta trepadora que creix arrapada als troncs dels arbres i a les parets.
Fulles que s'enfilen, que ofeguen, que cobreixen, que abracen, que amaguen.
Eternitat o maldat. Protecció. Amor? Misteri...



Eternitat

Les fulles de l'heura s'encaragolen cap al cel, cap a la llum. La iconografia cristina i medieval ha aprofitat aquesta imatge per transformar l'heura en el símbol de la immortalitat de l'ànima. Vida eterna, devoció i fidelitat. Fulles que necessiten la llum per viure, que creixen sempre en direcció vertical, ascendint. Allunyant-se cada cop més de la vida terrenal, on hi ha les seves arrels. Amb experiència i esforç constant aconseguiran arribar a la copa de l'arbre, al capdemunt de la paret, a la teualada de la casa. Al punt més alt, més pur. Cada cop més lluny de la terra, més a prop de l'eternitat.

Maldat

La cara fosca de l'heura també pot explicar-se. L' "hederina" és la substància que corre de les seves tiges cap a les fulles. En petites dosis i en cataplasmes calma el dolor reumàntic. En grans dosis però, és perillosa. Cura superficialment, en ús exterior. Aplicada sobre la pell calma petites ferides visibles. Però més enllà de la capa superior de l'epidermis és verinosa. A l'interior de l'organisme es torna perjudicial i es venja de qui li ha tallat un troç de vida.L’heura cobreix el tronc de la paret que li dóna la vida. Ofega la identat de qui li permet viure. Pots observar-se a distància, però encega a aquell que té més a prop.
És bella i bona, però només si es contempla des de lluny.

Protecció
La trajectòria de l'heura traça sobre el tronc l'abraçada més paternal. El cobreix com qui tapa un fill una nit freda d'hivern, per protegir-lo del vent i del fred. Fina capa irregular però constant, que deixa passar la llum però només en petites dossis. Com si pogués mesurar-la i subministrar-ne la quantitat òptima. El maté allunyat de la realitat a la distància justa. Fa més fort qui té sota la seva tutela procurant no molestar, embellint la seva imatge.

Amor
L'heura no és una planta autosuficient. La necessitat de l'altre és vital. Sola és fràgil, dèbil, insignificant. Molts poetes han vist en ella una metàfora de l'amor vertader. Aquell algú a qui s'abraça és qui li dóna la vida, qui li marca el camí i qui fa que el seu destí tingui una meta i un sentit. L’abraçada més íntima i reconfortant. No hi ha res entre l’heura i el tronc a qui s’enganxa. No hi ha espai per respirar, perquè ni l’un ni l’altre el necessiten. La fidelitat eterna com aentrega total a l’altre, com a única manera de viure. L’heura estarà sempre lligada al seu tronc, perquè sense ell no hi ha vida i res no té sentit.

"Amb la bella pell del teu cos

pel teu pit cru embogit

per no desfer-se com el salnitre

enganxa’t a mi com si fossis heura!"
Andolin Eguzkitza

"Enganxa’t a mi com si fossis heura". Traducció de Manel Alonso