Troba les set diferències

La cultura no existeix.
És una invenció humana que ha de servir per classificar allò inclassificable, per controlar allò incontrolable. Existeixen el coneixement, els costums, les tradicions… però posar-ho tot dins d’un mateix sac, que a més sigui universal, sincerament és massa ambiciós. El concepte al qual ens volem referir és tan ampli, que és inabastable.
És típicament humà voler posar nom a tot, però de vegades no cal. Sovint no és bo, sinó tot el contrari. Posar nom a allò que és “cultura” vol dir posar-li l’etiqueta a algunes expressions “culturals” i deixar de posar-li a unes altres. Vol dir que existeix un criteri per separar allò que ens serveix (o serveix a alguns) i allò que no serveix o no interessa.
Si cultura és art, és tan culte crear, com destruir. Si cultura és sentiment, és igual de cultural estimar que odiar. Si cultura és costum o tradició, són cultura les danses populars i els rituals satànics. Si cultura és pensament i el pensament és lliure, per què necessitem posar-li nom? Per què cal explicar-lo? I sobretot, qui se suposa que ha de ser capaç de destriar allò que és o no és cultura?

La cultura ho és tot
La cultura és tot allò que som capaços de conèixer.
De vegades podem entendre-ho, altres no. Però el simple fet de tenir-ho en compte, ens fa posseïdors d’allò que passa o s’expressa al nostre voltant, influint en la nostra manera de ser d’una forma inevitable. El fet de poder conèixer, és el que ens fa diferents com a espècie. Pensar, raonar, parlar, discutir, argumentar, reflexionar, valorar... tot això és cultura. Tot això ens fa únics. Tot això ens fa humans. La cultura és doncs, allò que ens distingeix com a espècie.
Ens fa humans la nostra manera de viure, per això considerem que la tradició i els costums són part de la cultura. Ens fa humans pensar, i és per això que la filosofia és cultura. Ens fa humans crear, i és per això que l’art, la literatura, els cinema i qualsevol expressió, si ens acosta als sentiments del creador, és cultura. Ens fa humans sentir, i és per això que els vincles són cultura, els models familiar, els models de parella, qualsevol relació és cultural.

...

Ara, troba les set diferències...
Aquestes són dues definicions oposades o són la mateixa?
En tot hi ha veritat. En tot hi ha mentida. Els extrems es toquen.
Cultura és tot, cultura és res. El terme de cultura és tan ampli i abstracte que podem argumentar-lo perquè signifiqui exactament el que nosaltres vulguem. És completament lliure. És completament manipulable. Definitivament, és un terme molt humà.

Imatge: "Peines del viento", Eduardo Chillida.

Com explicarem allò inexplicable?

Com pentinarem el vent, si no podem tocar-lo?

Ιθάκη

Ítaca és el destí, el final. Per alguns la mort, per altres la felicitat. Per mi, una excusa. Una excusa per sentir que el teu caminar té un sentit, una direcció, un objectiu. En tot cas, no deixa de ser un motiu per continuar caminant. Perquè tot viatjant necessita tenir un destí en ment. Necessita creure que viatja perquè ho ha de fer. De la mateixa manera, Ítaca és la guia, l’ideal i l’esperit. És aquella meta que et marca el final, aquella consciència que et diu com has d’actuar, el somni que voldries arribar a complir, l’actitud i la manera de voler-hi arribar. I finalment, l’arribada no és mai tant gratificant com el trajecte. Per això kaváfis escriu “has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”. Perquè quan acabis el teu viatge, mai seràs la mateixa persona que l’ha començat.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.

Els temors, les limitacions i els problemes no són enmig del camí sinó dins teu. La vida no et posa entrebancs que no puguis superar. Ets tu qui et limita, qui et frena. Els prejudicis, les pors - injustificades o massa lògiques – són els monstres contra qui ha d lluitar cadascú. I mai són els mateixos perquè mai són reals del tot. Com més llarg sigui el camí, més temps tindràs per vèncer-los. No tinguis por, tot allò dolent que trobis en el teu camí no serà suficient per esborrar allò positiu. Fer-se mal és conseqüència d’haver posat esperança en quelcom que no ha sortit bé, però posar esperança i força en allò que fas és l’única manera de tenir possibilitats d’èxit. Resignar-se és conseqüència d’haver lluitat, com renunciar és conseqüència d’haver tingut allò que havies desitjat. No fa mal allò que mai passa, però tampoc fa feliç allò que no sentiràs mai. No et deixis paralitzar per la por: hi ha alts i baixos, i com més durs són els baixos, més elevats hauran estat els alts.

Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.

El camí està ple de lliçons valuoses, de noves experiències que et canviaran i faran com has de ser. En aquests versos, l’autor reflexa l’esperit de tots aquells que tenen en ment la idea d’Ítaca. L’actitud receptiva i humil davant aquells que han recorregut més camí que tu, i les ganes d’impregnar-te i aprendre de cada detall que aparegui durant el viatge, per petit que sigui.

Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

La necessitat de tenir sempre un ideal clar, una guia com ha de ser “la idea d’Ítaca”. Però cal recordar sempre que el destí no és l’únic objectiu, sinó que “la travessia” ha d’ensenyar-te tant o més que el final del viatge. Com el revolucionari necessita sempre una causa per què lluitar, com el romàntic necessita sempre algú a qui estimar... el viatger necessita sempre un port on arribar. Però l’important no és arribar, sinó navegar. Que el camí et faci ric és el veritable objectiu.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Assolir el teu destí és simplement acumular tot el camí que t’ha aportat. Ara has canviat, i estàs complert. Ets el que has fet i el que has deixat de fet, el que has triat, el que no pots oblidaràs, el que has oblidat ja, el que no pots controlar, el que controles i controlaràs. Tot el que hi ha dins teu és conseqüència del que has viscut a cada pas, el que t’ha aportat cada tros del camí. Has assolit el teu objectiu, no esperis trobar res més. No necessites res més. El que buscaves no és a Ítaca, ara és a dins teu. El teu destí ets tu. Si durant el camí has après a no buscar fóra de tu mateix allò que t’ha de fer feliç, hauràs aconseguit ser lliure. Lliure i autosuficient. No necessitaràs res més del que tens. “Ja hauràs pogut comprendre que volen dir les Ítaques”.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Deu sofàs i arreglem el món

Quan Josep Maria Perceval ens va encarregar parlar del bon gust en l’art, ho va fer introduint la classe amb la noticia del sofà d’Yves Saint Laurent, que s’havia venut per 22 milions d’euros. La noticia, publicada a El Mundo, anava acompanyada d’una taula de comparacions:
El sofà havia costat...
- Gairebé el triple del que guanya per temporada el futbolista del Manchester United, Cristiano Ronaldo
- Gairebé el doble del que guanya en un any el jugador de bàsquet Pau Gasol
- El mateix o gairebé…
Que el salari mitjà d’un any de 1000 espanyols.
Que el ferrari FXX, el cotxe més car del món.
Que cobra anualment el corredor de fórmula 1 Fernando Alonso
Que 42 rolls royce phantom EWB.
Que va pagar l’any 2001 el primer turista espacial, l’empresari americà Dennis Tito
El viatge espacial de dos hores amb Virgin Galactic per a 140 persones
- Gairebé la meitat
De la capitalització bursátil de l’empresa Adolfo Dominguez
Del preu al que es vol vendre el Castell de Drácula a Rumania
- Tres vegades menys del que costa Vatu-Vara, l’illa més cara del món, a les illes Fiji




No m’atreviria a dir quines sensacions van causar les comparacions ens els meus companys, suposo que alguns estaven sorpresos, d’altres fascinats ... En fi, espero no ser la única que se sentís indignada. No parlaré del bon gust en l’art, ni de res relacionat. Aprofitaré un comentari del professor per fer una altra taula de comparacions. El comentari era més o menys així: “y todo esto destinado a alguna obra benéfica claro, porqué sino es imposible vender nada”.
La comparativa, aquí os la deixo:
- Més del triple dels diners necessaris per escolartizar tots els nens i nenes del món
- El doble del que costa alimentar a 3 milions de persones pobres durant un mes
- Gairebé el mateix que costa construir 50 escoles al nord d’Àfrica (en realitat, dos milions més del necessari)
- Gairebé la meitat dels diners que destina la comissió europea a investigar vacunes contra la malària, la tuberculosi i la sida a Àfrica
- Una desena part dels diners necessaris per reduïr a la meitat la fam mundial
Ja sé que la meva comparativa conté just la meitat de xifres que la comparativa de El Mundo, però a favor meu diré que aconseguir xifres d’aquest tipus és més difícil del que sembla, i que sóc una persona de lletres pures, a qui costa moltíssim fer estadístiques.

No vull qüestionar el valor de l’art, ni la bona fe de la subhasta benèfica on es va vendre el sofà. Bé, de fet, en realitat... sí que vull. Voldria qüestionar el valor d’una obra d’art en relació a una vida humana. És evident que les fotos de nens negrets amb panxes inflades a causa de la malnutrició és menys agradable de veure que un quadre de kandinsky (encara que molta gent no sigui realment conscient del significat d’ambdues imatges). És evident també que la fam al món no és un fet noticiós i segurament tampoc cultural. Però és un fet, existeix. Cada dia moren 50.000 persones víctimes de la pobresa extrema. Acabar amb aquesta situació no és un fet impossible. Eveline Herfkens va dir : “som la primera generació que pot eradircar la pobresa al món. No volem perdre aquesta oportunitat”. Té raó en que som capaços de canviar les coses, s’equivoca en creure que ho aconseguirem, al menys d’aquí a sis anys. El termini per acomplir els objectius del mil·lenni fixats el 2000 s’acaba el 2015 i les dades no són gens optimistes. Però l’esperança que un nou intent tingui èxit és necessària i real. Si tots fóssim capaços d’informar-nos, indignar-nos, i actuar (en qualsevol camp) segurament els objectius del mil·lenni haurien estat factibles.

Acabo amb una altra comparació que buscant buscant m’ha semblat interessant:
Els països del nord podrien millorar substancialment la situació dels 20 països més pobres del món amb una quantitat semblant a la que es va gastar en la construcció de Disneyland París...
I que consti que no voldria ser jo qui posés preu als somnis de tants i tants nens que esperen ansiosos un autògraf d'en mickey mouse!

Mitges veritats i mentides a mitges

“Si jo pinto el meu gos exactament com és, naturalment tindré dos gossos, però no una obra d’art”. Amb aquesta frase, Goethe deixava clar que l’art i la veritat són dues coses totalment diferents. Juan Carlos Onetti li donà la raó en escriure que “la literatura és mentir bé la veritat”. I en el camp del cinema, cito a Ettore Scola: “el cinema és un mirall pintat”.
La realitat no és art perquè no és creativa, ni sentimental, ni profunda, i moltes vegades no és ni admirable ni bonica. L’art consisteix precisament en trobar aquella part de realitat, sovint ínfima, sovint invisible a primera vista, que és digna de ser convertida en immortal.

L'art de Gernika i la realitat de Gernika

“Els tòpics són les grans veritat poètiques”. Dono la raó a Stevenson (autor de la cita) si tenim en compte que tant la poesia, com el cinema, la literatura i la pintura, estan plens de tòpics. Li dono la raó si entenem “grans veritats poètiques” com unes veritats diferents a la veritat real. Una veritat poètica no és real perquè sovint la realitat no té res de poesia. Però discrepo en considerar els tòpics poètics com veritats. Els tòpics apareixen quan l’art deixa de ser original i esdevé mediocre i repetitiu.

I ara, siguem realistes. Traslladant la definició d’art que he fet més amunt a un discurs comercial (que és la tendència artística més actual): l’art consisteix en trobar aquella part de la realitat que la gent està disposada a pagar. Tenint en compte que la realitat és avorrida i trista, cal buscar aquells aspectes que la fan atractiva, vendible. Tòpic número u: una rossa amb cinc quilos de més i alt nivell cultural no és atractiva. Una rossa amb un bon escot i un somriure d’estúpida, es ven d’allò més bé.

Però com tota activitat comercial, allò que es ven és responsabilitat de qui ho compra. Si com a consumidors d’art (en qualsevol camp) no compraríem la simple i dura realitat, siguem conscients al menys que allò que ens estan venent és només espectacle. Mentida.