El sofà havia costat...
-
Gairebé el triple del que guanya per temporada el futbolista del Manchester United, Cristiano Ronaldo- Gairebé el doble del que guanya en un any el jugador de bàsquet Pau Gasol
- El mateix o gairebé…
Que el salari mitjà d’un any de 1000 espanyols.
Que el ferrari FXX, el cotxe més car del món.
Que cobra anualment el corredor de fórmula 1 Fernando Alonso
Que 42 rolls royce phantom EWB.
Que va pagar l’any 2001 el primer turista espacial, l’empresari americà Dennis Tito
El viatge espacial de dos hores amb Virgin Galactic per a 140 persones
- Gairebé la meitat
De la capitalització bursátil de l’empresa Adolfo Dominguez
Del preu al que es vol vendre el Castell de Drácula a Rumania
- Tres vegades menys del que costa Vatu-Vara, l’illa més cara del món, a les illes Fiji
No m’atreviria a dir quines sensacions van causar les comparacions ens els meus companys, suposo que alguns estaven sorpresos, d’altres fascinats ... En fi, espero no ser la única que se sentís indignada. No parlaré del bon gust en l’art, ni de res relacionat. Aprofitaré un comentari del professor per fer una
altra taula de comparacions. El comentari era més o menys així: “y todo esto destinado a alguna obra benéfica claro, porqué sino es imposible vender nada”.La comparativa, aquí os la deixo:
- Més del triple dels diners necessaris per escolartizar tots els nens i nenes del món
- El doble del que costa alimentar a 3 milions de persones pobres durant un mes
- Gairebé el mateix que costa construir 50 escoles al nord d’Àfrica (en realitat, dos milions més del necessari)
- Gairebé la meitat dels diners que destina la comissió europea a investigar vacunes contra la malària, la tuberculosi i la sida a Àfrica
- Una desena part dels diners necessaris per reduïr a la meitat la fam mundial
Ja sé que la meva comparativa conté just la meitat de xifres que la comparativa de El Mundo, però a favor meu diré que aconseguir xifres d’aquest tipus és més difícil del que sembla, i que sóc una persona de lletres pures, a qui costa moltíssim fer estadístiques.
No vull qüestionar el valor de l’art, ni la bona fe de la subhasta benèfica on es va vendre el sofà. Bé, de fet, en realitat... sí que vull. Voldria qüestionar el valor d’una obra d’art en relació a una vida humana. És evident que les fotos de nens negrets amb panxes inflades a causa de la malnutrició és menys agradable de veure que un quadre de kandinsky (encara que molta gent no sigui realment conscient del significat d’ambdues imatges). És evident també que la fam al món no és un fet noticiós i segurament tampoc cultural. Però és un fet, existeix. Cada dia moren 50.000 persones víctimes de la pobresa extrema. Acabar amb aquesta situació no és un fet impossible. Eveline Herfkens va dir : “som la primera generació que pot eradircar la pobresa al món. No volem perdre aquesta oportunitat”. Té raó en que som capaços de canviar les coses, s’equivoca en creure que ho aconseguirem, al menys d’aquí a sis anys. El termini per acomplir els objectius del mil·lenni fixats el 2000 s’acaba el 2015 i les dades no són gens optimistes. Però l’esperança que un nou intent tingui èxit és necessària i real. Si tots fóssim capaços d’informar-nos, indignar-nos, i actuar (en qualsevol camp) segurament els objectius del mil·lenni haurien estat factibles.
Acabo amb una altra comparació que buscant buscant m’ha semblat interessant:
Els països del nord podrien millorar substancialment la situació dels 20 països més pobres del món amb una quantitat semblant a la que es va gastar en la construcció de Disneyland París...
I que consti que no voldria ser jo qui posés preu als somnis de tants i tants nens que esperen ansiosos un autògraf d'en mickey mouse!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada