Ja no m’identifico amb
Peter Pan era el meu conte preferit (bé, la meva pel·lícula de Disney preferida). Ella era el personatge que més s’assemblava a mi. Bàsicament era la única nena i la campaneta no em servia perquè era massa petita i portava una faldilla massa curta.
Valors positius i negatius
Bona nena............................................. segurament massa bona i obedient
Responsable.............. 
....... massa responsable per ser una nena petita
Màgia.................... ...... massa perfecta, massa irreal
Il·lusió i innocència.... ... resignada a la seva condició de nena que ha de cuidar dels seus germans
A destacar ... El seu desig, finalment frustat. Aquell desig per ser sempre nena, eterna, sense creixer, sense entrar en un món dificil que és el dels pares. La idea de ser sempre “nen” l’enamora, com l’enamora en Peter Pan. Però finalment és raonable. Deixa en Peter Pan i la terra del “mai més”. Torna al món real, per fer-se gran. Potser no és el que destija. Però és el correcte.
Si jo m’introduís a la història seria
La idea principal del conte que ara molts repeteixen en forma de consell és allò de “no perdis mai el nen que portes dins”. Sense ell la vida és gris.
Wendy creyó que ahora él comprendería, pero no fue así
(...)
-Soy persona mayor, Peter Pan. Tengo más de veinte años, crecí hace mucho tiempo.
-Tú me prometiste que no crecerías, Wendy.
-No pude evitarlo.
1. Si alguna havia pensat tenir una vida estable, si us plau, que se n'oblidi. No us convé. Cal tenir un embolic al cap constant. No patiu, no es tant difícil de soportar... totes ho acabem aconseguint. Això és el que dóna sentit a una vida que, si no fos així, seria avorrida i monòtona. I sobretot, això és el que podreu explicar a les vostres amigues quan us trobeu al pati del jardí de casa vostra (perfectament arreglat per un noi jove i atractiu que us tirarà la canya) mentre bebeu algun combinat sofisticat típic de les pel·lícules americanes. 
(aquí us deixo un enllaç per si alguna té remordiments o dubtes. Segur que xatejar al fòrum de la infidelitat us ajuda a sentir-vos millor.)
Les fulles de l'heura s'encaragolen cap al cel, cap a la llum. La iconografia cristina i medieval ha aprofitat aquesta imatge per transformar l'heura en el símbol de la immortalitat de l'ànima. Vida eterna, devoció i fidelitat. Fulles que necessiten la llum per viure, que creixen sempre en direcció vertical, ascendint. Allunyant-se cada cop més de la vida terrenal, on hi ha les seves arrels. Amb experiència i esforç constant aconseguiran arribar a la copa de l'arbre, al capdemunt de la paret, a la teualada de la casa. Al punt més alt, més pur. Cada cop més lluny de la terra, més a prop de l'eternitat. 
La cara fosca de l'heura també pot explicar-se. L' "hederina" és la substància que corre de les seves tiges cap a les fulles. En petites dosis i en cataplasmes calma el dolor reumàntic. En grans dosis però, és perillosa. Cura superficialment, en ús exterior. Aplicada sobre la pell calma petites ferides visibles. Però més enllà de la capa superior de l'epidermis és verinosa. A l'interior de l'organisme es torna perjudicial i es venja de qui li ha tallat un troç de vida.L’heura cobreix el tronc de la paret que li dóna la vida. Ofega la identat de qui li permet viure. Pots observar-se a distància, però encega a aquell que té més a prop.
L'heura no és una planta autosuficient. La necessitat de l'altre és vital. Sola és fràgil, dèbil, insignificant. Molts poetes han vist en ella una metàfora de l'amor vertader. Aquell algú a qui s'abraça és qui li dóna la vida, qui li marca el camí i qui fa que el seu destí tingui una meta i un sentit. L’abraçada més íntima i reconfortant. No hi ha res entre l’heura i el tronc a qui s’enganxa. No hi ha espai per respirar, perquè ni l’un ni l’altre el necessiten. La fidelitat eterna com aentrega total a l’altre, com a única manera de viure. L’heura estarà sempre lligada al seu tronc, perquè sense ell no hi ha vida i res no té sentit. (correcció)
Un dia gris
un cop de porta i prou
no tornis mai
