Wellerismes

Un wellerisme és una frase proverbial i sentenciosa, normalment irònica, humorística i crítica. Sorgeix en contra de l'esperit didàctic i moral que sol caracteritzar els refranys i les frases fetes. Deu el seu nom al personatge de Dickens, Sam Weller.



Famós és el de "algo és algo digo un calvo al encontrarse un peine" .
Quan jo era petita hi afegiem una frase més amb els meus companys de classe i la frase quedava així: "algo es algo digo un calvo al encontrarse un peine sin puas" (evidentment no teniem ni idea de que era un wellerisme, ni tan sols que volia dir això de ser irònic...però ens feia molta gràcia la frase!)

_________________________________________.____





- "Els diners no fan la felicitat" va dir l'executiu vestit amb un tratge de 500 euros, mentre firmava el seu nou contracte i encarregava un sopar amb marisc i caviar per celebrar l'ascens.


- "T'estimaré sempre" va prometre la núvia mentre recordava la nit anterior i mirava amb desig la seva preciosa dama d'honor


- "Lo que piensen los demàs no importa" digo la reina del baile.

conversa silenciosa

La Wendy va mirar aquella noia estranya i gran, amb esperança als ulls i resignació en el somriure.
Volia dir-li que anessin a jugar, que s’oblidés de la guerra i del seu amor no correspost. “No creixis Éowyn, la vida és més senzilla així. Hi ha un lloc…”





Va acostar-se per invitar-la a la terra del mai més i Éowyn va començar a caminar.
“Ei!Perdona…” la valenta adulta es va girar. Wendy va mirar-la altra volta als ulls i va entendre que aquella ja no era una nena a qui donar consells de manual. Era un dona a qui li vida havia posat al lloc on era, justament al lloc que li corresponia.




Wendy va somriure. El seu somriure no era de resignació. Estava ple d’esperança i por.
Éowyn va reconèixer en aquell somriure l’esperança que ella havia tingut fa anys, i l’esperança que ara s’acabava en els seus ulls, perquè no n’hi havia prou per omplir res més. En realitat, les dues eren força semblants. Els seus cabells rossos i els ulls clars d’Éowyn no havien canviat amb els anys. Eren iguals que els de la nena innocent que l’observava en silenci.
En silenci Wendy va dir-li que tot i el dolor, aquesta vida sempre té una espurna de màgia. “Lluita, amb armes o sense, per defensar el que tu creus”. En silenci també, Éowyn va donar-li les gràcies.

Memento

una paraula per definir aquest blog?Memento

en llatí: enrecorda-te'n

Perquè m'ha fet recordar com m'agrada escriure... Vaig escollir periodisme sense tenir-ho clar, només perquè pensava que era una carrera que em permetria escriure. I vés per on, vaig deixar d'escriure just quan vaig començar-la. Massa feina, massa coses a fer, i massa normes per escriure a redacció periodística. La llibertat del blog m'ha recordat com m'ajudava això de posar-me a teclejar.

Aquest és un text que vaig escriure abans de començar periodisme, en el fotolog que tenia llavors. Vaig deicidir crear-lo quan a la paret de la meva habitació ja no hi cabien més paraules. Hi ha alguns canvis en com ara entenc els meus escrits, però m'ha fet gràcia recuperar el text.

Sovint em pregunto per què sento aquesta necessitat d’escriure qualsevol cosa, ja sigui molt important o simplement una tonteria...Perquè escrivint no faig mal a ningú i em sento lliure.

Lliure de pressions i opinions que em jutgen i m’ofeguen. Lliure de culpes i remordiments pel mal causat, sempre sense voler però no sempre inconscientment. Lliure de les responsabilitats que m’exigeix una societat com la nostra. Lliure de deures però amb un dret que em dóna força. Tan sols un, no en vull ni en demano cap més: imaginar, somiar, escriure… Escriure allò que tal vegada un dia va ser, serà o hauria pogut estar.

Escriure allò que sento però no puc dir, allò que dic però no sento, allò que em destrossa o em fa feliç. Escric mentides i veritats, barrejades sense cap criteri. Perquè en un paper la realitat perd tota la importància i el que compta és saber combinar vertader i falç.

Qui llegeixi els meus escrits, que no esperi trobar en ells la meva vida, ni tan sols els meus sentiments. Si més no, que no esperi llegir-los. Hi són, però no estan escrits amb paraules, són les paraules. Jo sóc els meus mots, però el que diuen és només una via d’alliberament.

Perquè a través seu visc i sento. Perquè d’ells aprenc i gràcies a ells somio.

Res és tan simple

Et despertes. Obres el llum. Et vesteixes.Sona el mòbil. "Mira el correu, t'he enviat un mail". Obres el portàtil. Et fas un cafè. Llegeixes el mail. Sona el mòbil. "Fas tard!". Marxes corrents. Passes pel caixer. Vint euros. N’hauries de tenir prou. Puges al cotxe. Sona la senyal de reserva. Has de posar gasolina. Hauries d'anar al super. El semàfor es posa vermell. Tens mig minut per pensar en els teus problemes: Has de trucar i explicar-li al que aquesta setmana tampoc podeu quedar. Discutir una estona. Penjar sense dir que et sap greu. Pensar que et sap greu...que la feina t’agobia... que ell t’ofega. Sonen claxons darrera el teu cotxe. Per culpa teva faran tard. Se’t cala. Engegues el cotxe de nou. Ja no tindràs temps per pensar en el teus problemes durant tot el dia .

Si tens un moment i vols pensar en problemes més simples i menys greus que els teus... encara que només sigui per passar l'estona...

Et despertes. Obres el llum.



Et vesteixes.



Sona el mòbil... Obres el portàtil... Sona el mòbil...

coltan

Passes pel caixer. Vint euros.

Has de posar gasolina. (Segurament a una estació repsol)

així segur que no t'agobies, perquè tots aquests problemes estan més lluny que aquest novio que en realitat no t'estimes i per tant no t'afecten...

Jardí d'hivern

...................................................................................................Sant Jordi '09

Quan llegeixo un llibre faig servir de punt un paper en blanc.
Cada cop que paro de llegir escric en el paper en blanc les frases que més m'han agradat.

(pàg. 59)
Tinc la sensació d'haver-me cremat, d'haver-me convertit en cendres...



(pàg.64)
Voldria dir-li que no
Però ell governa l'instant.
- Ja està - va exhalar
Així que no ho havia somiat.




(pàg. 79)
El més savi a la vida és tancar les finestres (...)
Tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum.

(pàg. 98)
Si no hi ha partitures, cal compondre-les. Si no hi ha instuments, cal sentri la música en el teu interior.

(pàg.104)
- John Marcher, l'heroi, no va saber reconèixer e lmés important de la vida quan ho va trobar durant un instant. No va reaccionar i... ho va perdre tot.
- i què va perdre?
- La vida. (...) No es va morir, perpo va perdre tota la seva vida.



Un bon llibre. El meu llibre de Sant Jordi. Perquè les dues roses que em van regalar s'han pansit ja. I segur que l'any que vé l'única rosa que repeteix és la de mon pare. Però les paraules queden. Com les persones que realment valen la pena.

No perdis mai el nen que portes dins

Sense ell la vida és gris

Tornar al món real

Ja no m’identifico amb la Wendy. Però ho feia quan era petita. La nena que era fa tretze anys ha influït inevitablement en la noia que ara soc. Així que suposo que en conservo al menys una part.

Peter Pan era el meu conte preferit (bé, la meva pel·lícula de Disney preferida). Ella era el personatge que més s’assemblava a mi. Bàsicament era la única nena i la campaneta no em servia perquè era massa petita i portava una faldilla massa curta.

Valors positius i negatius

Bona nena............................................. segurament massa bona i obedient

Responsable.............. ....... massa responsable per ser una nena petita

Màgia.................... ...... massa perfecta, massa irreal

Il·lusió i innocència.... ... resignada a la seva condició de nena que ha de cuidar dels seus germans

A destacar ... El seu desig, finalment frustat. Aquell desig per ser sempre nena, eterna, sense creixer, sense entrar en un món dificil que és el dels pares. La idea de ser sempre “nen” l’enamora, com l’enamora en Peter Pan. Però finalment és raonable. Deixa en Peter Pan i la terra del “mai més”. Torna al món real, per fer-se gran. Potser no és el que destija. Però és el correcte.

Si jo m’introduís a la història seria la Wendy, i intentaria canviar el seu comportament al final de la història.

La Wendy, com tot el conte, ha aportat a molts nens i nenes l’oportunitat de somiar un mòn llunyà, millor. On tot és possible. On s’ha de creure en la màgia. On s’ha de somriure sovint. On s’ha de jugar. On s’ha de fer feliç...

La idea principal del conte que ara molts repeteixen en forma de consell és allò de “no perdis mai el nen que portes dins”. Sense ell la vida és gris.

Wendy creyó que ahora él comprendería, pero no fue así
(...)
-Soy persona mayor, Peter Pan. Tengo más de veinte años, crecí hace mucho tiempo.
-Tú me prometiste que no crecerías, Wendy.
-No pude evitarlo.

La Wendy es mereix un conte propi, que expliqui com va ser la seva vida després de descobrir que el país del mai més s’ha d’abandonar un dia o altre. Com va sobreviure a abandonar aquella terra que tant li agradava i aquell noiet que la fascinava. Una mena de manual d’instuccions per sobreviure als desenganys de fer.se gran sense perdre el somriure. Ni aquell nen que portem dins.