en llatí: enrecorda-te'n
Perquè m'ha fet recordar com m'agrada escriure... Vaig escollir periodisme sense tenir-ho clar, només perquè pensava que era una carrera que em permetria escriure. I vés per on, vaig deixar d'escriure just quan vaig començar-la. Massa feina, massa coses a fer, i massa normes per escriure a redacció periodística. La llibertat del blog m'ha recordat com m'ajudava això de posar-me a teclejar.
Aquest és un text que vaig escriure abans de començar periodisme, en el fotolog que tenia llavors. Vaig deicidir crear-lo quan a la paret de la meva habitació ja no hi cabien més paraules. Hi ha alguns canvis en com ara entenc els meus escrits, però m'ha fet gràcia recuperar el text.
Sovint em pregunto per què sento aquesta necessitat d’escriure qualsevol cosa, ja sigui molt important o simplement una tonteria...Perquè escrivint no faig mal a ningú i em sento lliure. Lliure de pressions i opinions que em jutgen i m’ofeguen. Lliure de culpes i remordiments pel mal causat, sempre sense voler però no sempre inconscientment. Lliure de les responsabilitats que m’exigeix una societat com la nostra. Lliure de deures però amb un dret que em dóna força. Tan sols un, no en vull ni en demano cap més: imaginar, somiar, escriure… Escriure allò que tal vegada un dia va ser, serà o hauria pogut estar.
Escriure allò que sento però no puc dir, allò que dic però no sento, allò que em destrossa o em fa feliç. Escric mentides i veritats, barrejades sense cap criteri. Perquè en un paper la realitat perd tota la importància i el que compta és saber combinar vertader i falç.
Qui llegeixi els meus escrits, que no esperi trobar en ells la meva vida, ni tan sols els meus sentiments. Si més no, que no esperi llegir-los. Hi són, però no estan escrits amb paraules, són les paraules. Jo sóc els meus mots, però el que diuen és només una via d’alliberament.
Perquè a través seu visc i sento. Perquè d’ells aprenc i gràcies a ells somio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada