La Wendy va mirar aquella noia estranya i gran, amb esperança als ulls i resignació en el somriure.
Volia dir-li que anessin a jugar, que s’oblidés de la guerra i del seu amor no correspost. “No creixis Éowyn, la vida és més senzilla així. Hi ha un lloc…”
Va acostar-se per invitar-la a la terra del mai més i Éowyn va començar a caminar.
“Ei!Perdona…” la valenta adulta es va girar. Wendy va mirar-la altra volta als ulls i va entendre que aquella ja no era una nena a qui donar consells de manual. Era un dona a qui li vida havia posat al lloc on era, justament al lloc que li corresponia.
Wendy va somriure. El seu somriure no era de resignació. Estava ple d’esperança i por.
Éowyn va reconèixer en aquell somriure l’esperança que ella havia tingut fa anys, i l’esperança que ara s’acabava en els seus ulls, perquè no n’hi havia prou per omplir res més. En realitat, les dues eren força semblants. Els seus cabells rossos i els ulls clars d’Éowyn no havien canviat amb els anys. Eren iguals que els de la nena innocent que l’observava en silenci.
En silenci Wendy va dir-li que tot i el dolor, aquesta vida sempre té una espurna de màgia. “Lluita, amb armes o sense, per defensar el que tu creus”.
En silenci també, Éowyn va donar-li les gràcies.
Volia dir-li que anessin a jugar, que s’oblidés de la guerra i del seu amor no correspost. “No creixis Éowyn, la vida és més senzilla així. Hi ha un lloc…”
Va acostar-se per invitar-la a la terra del mai més i Éowyn va començar a caminar.
“Ei!Perdona…” la valenta adulta es va girar. Wendy va mirar-la altra volta als ulls i va entendre que aquella ja no era una nena a qui donar consells de manual. Era un dona a qui li vida havia posat al lloc on era, justament al lloc que li corresponia.
Wendy va somriure. El seu somriure no era de resignació. Estava ple d’esperança i por.
Éowyn va reconèixer en aquell somriure l’esperança que ella havia tingut fa anys, i l’esperança que ara s’acabava en els seus ulls, perquè no n’hi havia prou per omplir res més. En realitat, les dues eren força semblants. Els seus cabells rossos i els ulls clars d’Éowyn no havien canviat amb els anys. Eren iguals que els de la nena innocent que l’observava en silenci.
En silenci Wendy va dir-li que tot i el dolor, aquesta vida sempre té una espurna de màgia. “Lluita, amb armes o sense, per defensar el que tu creus”.
En silenci també, Éowyn va donar-li les gràcies. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada