Vint-i-prou

Vull allunyar-me de tu per trobar-te a faltar

i si no t'enyoro vull que t'oblidis de mi

perquè jo ja m'hauré oblidat de tu.

Així vaig acomiadar-me fa molt dels meus escrits, que finalment he trobat a faltar. Així vaig acomiadar-me fa poc d'algú, com m'acomiado avui d'aquest blog. Sense saber quan durarà la distància. Sense saber com serà de llarga ni el temps ni en l'espai.

No et vull si no et necessito.

No et necessito si no et vull.

Dedicat a totes aquells que gosen fer tan sols allò que els fa feliços; i a tots els que s'entossudeixen o es resignen a viure una veritat que en realitat és mentida.

Froid? Freud!

Si havia d’escriure sobre l’assaig, volia fer-ho sobre Freud. Vaig fer el treballa de recerca sobre els somnis i em vaig empassar moltes línies d’aquest simpàtic assagista obsessionat amb els traumes sexuals.

He escollit un assaig que no té res a veure amb la interpretació de somnis, però que segueix la línia obsessiva de Sigmund Freud. "Una experiència religiosa". És increïble com l'assagista juga amb la dialèctica per aconseguir que tot el que interpreta s'acabi explicant amb el complex d'Edip o altres traumes similars. Sempre amb un toc de sexe i frustració.
Començo l’anàlisi sobre Freud i l’assaig amb una carta. Sigmund Freud comença "una experiencia religiosa" informant que cert periodista va publicar una entrevista que ell mai havia concedit (bon exemple a seguir, per cert). Com a conseqüència, va rebre una carta, si més no curiosa, d’un metge americà.

“...Lo que más me ha impresionado ha sido su respuesta a la pregunta de si creía en una subsistencia de la personalidad después de la muerte. Según el informador, habría contestado usted secamente: Eso me tiene sin cuidado.Le escribo hoy para comunicarle un suceso vivido por mí el año mismo en que terminaba mis estudios universitarios. Una tarde que me encontraba en el quirófano, encontraron el cadáver de una anciana y lo colocaron sobre una de las mesas de disección. Hondamente impresionado por la expresión de serena dulzura de aquel rostro muerto, pensé en el acto: No, no hay Dios; si hubiera un Dios, no habría permitido que una mujer tan bondadosamente amable viniera a la sala de disección.Al regresar luego a casa, abrigaba la firme decisión de no volver a entrar en una iglesia. Las doctrinas del cristianismo me habían inspirado ya antes graves dudas.Pero cuando me hallaba reflexionando sobre todo esto, surgió en mi alma una voz que me aconsejó meditar mi resolución. Mi razón respondió a esta voz: Si alguna vez adquiero la certeza de que los dogmas cristianos son verdaderos y de que la Biblia es la palabra de Dios, los aceptaré sumisamente.En los días siguientes, Dios hizo sentir claramente a mi alma que la Biblia es la palabra de Dios, que todo lo que nos enseña sobre Jesucristo es verdad y que Jesús es nuestra única esperanza. Desde entonces, Dios se me ha revelado con otros muchos signos inequívocos.Como “hermano médico” (brother physician) le ruego que medite sobre cuestión tan esencial y le aseguro que si lo hace sinceramente, Dios revelará a su alma la verdad, como a mí y a otras muchas personas...”

Freud dedica un assaig sencer a contestar aquesta carta, i ho fa amb comentaris així:
"Dios no había hecho tanto por mí... y si no se daba ya mucha prisa –teniendo en cuenta mi avanzada edad- no sería culpa mía si seguía siendo hasta el fin, lo que ahora era: an infidel jew”.Más adelante dice: “Podemos, pues, representarnos el proceso en la siguiente forma: La visión del cuerpo desnudo (o que ha de ser desnudado) de una mujer que le recuerda a su madre, despierta en el joven la nostalgia de la madre, procedente del complejo de Edipo y completada en el acto por la rebelión contra el padre. La imagen del padre y la de Dios no se encuentran aún muy separadas en él, y el deseo de la muerte del padre puede hacerse consciente como duda de la existencia de Dios y quererse legitimar ante la razón como indignación por el maltrato inflingido al objeto materno... Durante el conflicto... no se aduce argumento ninguno para la justificación de la idea de Dios ni se dice tampoco con qué signos inequívocos hubo de demostrar Dios su existencia al sujeto, desvaneciendo sus dudas... El combate interior tiene de nuevo en el terreno religioso su desenlace, predeterminado por el complejo de Edipo: Una completa sumisión a la voluntad de Dios-padre”.


Deixem que el lector jutgi per si sol. En lletra més petita, jutgo jo: l'assaig és doncs una eina fantàstica per demostrar que sempre tens raó. Freud n'és un artista.

Allò que és bo, si és breu, dues vegades bo.

Allò que és cert, si s'escriu en forma d'assaig, dues vegades cert.

Anem a refrescar-nos un xic

Plou. Per què no vens i m’abrigues?

Plou. I em fa por sentir-me tan sola.

Plou. I les gotes d’aigua xoquen amb força contra la meva pell.

Plou. Però no és la pluja el que em fa mal, sino la soletat.

Plou. I no entenc per què encara no has vingut, si et necessito.

Plou. I el meus cabells mullats m'acaricien l'esquena.

Plou. I recordo com t'agradaven les meves trenes.

Plou. I em tallaré la melena per no recordatre.

Plou. I ja no se si es pluja o les meves llagrimes el que m’empapa la cara.

Plou. I jo vindira si fossis tu qui em cridés.

Plou. I l’aigua ofega els meus crits però no el meu dolor.

Plou. I la ràbia que em crema per dins no pot calmar el fred d la pluja.

Plou. I vull que vinguis... però no m'escoltes.

Plou. I vull moure’m però no puc.

Plou. I em quedaré així fins que el cel escampi.

Plou. I esperaré que sigui l’aigua qui m’expliqui per què no vens.

Plou. I puc morue’m però no vull.

Plou. Per què no vens i m’abraces?

Plou. I tinc fred. I tu no hi ets. I et necessito

MP

Nova capçalera

Per la Eu.
Perquè no em jutga mai
i perquè hi és sempre.

Mou-te per aprendre a estar quiet

- I tu, per què viatges?

- Jo, perquè m'escapo.

- De què?

- De mi.

Sempre m'ha fascinat saber què hi ha més enllà de l'horitzó conegut. Perquè crec que viatjar et fa conscient, tolerant i humil. I no vull ser humil, tolerant i conscient per ser millor persona, sinó per ser útil, per dedicar la meva vida a alguna cosa realment digna.


Quan fas i desfas les maletes sovint, aprens a carregar-les cada cop menys, i quan ets capaç de viatjar només amb una petita motxilla, aprens que allò més important del viatge no és el que aprens, no ets tu, és el destí. Sí, vaig a contradir-me... però no del tot. Fa uns mesos vaig escriure que Ítaca per mi era només una excusa per creure que el viatge té un motiu. Ara escric que no em serviex ja l'excusa, que cal tenir un motiu per viatjar. Quan vaig anar al Sàhara vaig tardar una setmana a readaptar-me a les carreteres asfaltades, i només unes hores a decidir que hi volia tornar. Afortunadament, hi torno al setembre (si tot va bé) per fer un projecte que té molt bona pinta. Quan vaig apuntar-me al viatge la UAB al Sàhara ho vaig fer sense saber ben bé on anava, simplement estava segur que aprendria molt. Els campaments de refugiats estan plens de nens moníssims que se't llancen als braços només en veure que ets de fora, i les famílies et tracten millor que si fossis realment un parent seu. És un viatge molt enriquidor, que et canvia com a persona. Fins aquí tot bé. Però i tu, que fas a canvi?

Pots recordar que el missatge de les ONGs no era tan tòpic, que allò que tant havies sentit a dir de "el món no és just" és realment veritat. Pots decidir que no deixaràs mai més res al plat i que donaràs la roba vella a alguna associació benèfica. Pots pensar que t'has convertit en una persona millor. ERROR. Decideix fer alguna cosa. Decideix tornar-los el favor. No estic dient que abans de marxar omplis un sobre amb diners que (potser sí) a tu no et fan tanta falta com a ells, i els escriguis alguna cosa bonica. No estic dient que prometis enviar-los menjar sovint ni que hi tornis cada any. Ho va dir Gandhi: sigues el canvi que vulguis veure en el món.Creus que has vist una situació indignant? Fes alguna cosa, com més útil millor, per canviar-ho. Anem a suposar que ets periodista:





Decideix que no publicaràs mai una mentida sobre els pobles oprimits. Informa't sobre el real motiu de la misèria d'aquells que tant bé t'han acollit. Ajuda'ls amb la teva eina: la veritat. La pressió social. Sigues conseqüent. Compromet-te. No amb la gent que has conegut i t'ha estovat el cor, sinó amb els que no coneixeràs mai, ni ells a tu, però et necessiten. No és injust que hi hagin diferències. És injust el poder que les causa.

Les desigualtats són inevitables, les injustícies són compatibles.

Per a més informació, hi ha nou plafons al passadís de faculats amb les fotografies que van fer els meus companys de viatge. A més, demà dimecres, a les 12:00h es fa la presentació d'un documental d'unes companyes i del viatge en general a l'aula magna. Per si a algú li interessa veure nens petits amb els ulls brillants, d'aquells que t'estoven el cor. Per si a algú li interessa saber la situació política al mig del no res. Per si algú creu que un grup de periodistes en potència que s'interessen pel que passa més enllà de l'estret mereixen una hora d'atenció. Per si algú vol contribuir a tornar-los el favor a aquells que ens va acollir. Omplir nou plafons amb fotografies és la nostra manera de tornar-los part del favor. Prometre ser conseqüests amb informacions d'aquests tipus és el nostre primer compromís professional. Si mireu les fotos del passadís, estaria bé que també us llegissiu els palfons informatius ;)









I ara, en lletra un mica més petita, escriuré que en realitat viatgo perquè em fa feliç. Em sento millor si sento que faig alguna cosa útil. No ho escric perquè soni bonic, més aviat podria sona egoista. O no?

Les fotos són del Gerard Peris, company d'aquest viatge al Sàhara i del pròxim :)

Wellerismes

Un wellerisme és una frase proverbial i sentenciosa, normalment irònica, humorística i crítica. Sorgeix en contra de l'esperit didàctic i moral que sol caracteritzar els refranys i les frases fetes. Deu el seu nom al personatge de Dickens, Sam Weller.



Famós és el de "algo és algo digo un calvo al encontrarse un peine" .
Quan jo era petita hi afegiem una frase més amb els meus companys de classe i la frase quedava així: "algo es algo digo un calvo al encontrarse un peine sin puas" (evidentment no teniem ni idea de que era un wellerisme, ni tan sols que volia dir això de ser irònic...però ens feia molta gràcia la frase!)

_________________________________________.____





- "Els diners no fan la felicitat" va dir l'executiu vestit amb un tratge de 500 euros, mentre firmava el seu nou contracte i encarregava un sopar amb marisc i caviar per celebrar l'ascens.


- "T'estimaré sempre" va prometre la núvia mentre recordava la nit anterior i mirava amb desig la seva preciosa dama d'honor


- "Lo que piensen los demàs no importa" digo la reina del baile.

conversa silenciosa

La Wendy va mirar aquella noia estranya i gran, amb esperança als ulls i resignació en el somriure.
Volia dir-li que anessin a jugar, que s’oblidés de la guerra i del seu amor no correspost. “No creixis Éowyn, la vida és més senzilla així. Hi ha un lloc…”





Va acostar-se per invitar-la a la terra del mai més i Éowyn va començar a caminar.
“Ei!Perdona…” la valenta adulta es va girar. Wendy va mirar-la altra volta als ulls i va entendre que aquella ja no era una nena a qui donar consells de manual. Era un dona a qui li vida havia posat al lloc on era, justament al lloc que li corresponia.




Wendy va somriure. El seu somriure no era de resignació. Estava ple d’esperança i por.
Éowyn va reconèixer en aquell somriure l’esperança que ella havia tingut fa anys, i l’esperança que ara s’acabava en els seus ulls, perquè no n’hi havia prou per omplir res més. En realitat, les dues eren força semblants. Els seus cabells rossos i els ulls clars d’Éowyn no havien canviat amb els anys. Eren iguals que els de la nena innocent que l’observava en silenci.
En silenci Wendy va dir-li que tot i el dolor, aquesta vida sempre té una espurna de màgia. “Lluita, amb armes o sense, per defensar el que tu creus”. En silenci també, Éowyn va donar-li les gràcies.

Memento

una paraula per definir aquest blog?Memento

en llatí: enrecorda-te'n

Perquè m'ha fet recordar com m'agrada escriure... Vaig escollir periodisme sense tenir-ho clar, només perquè pensava que era una carrera que em permetria escriure. I vés per on, vaig deixar d'escriure just quan vaig començar-la. Massa feina, massa coses a fer, i massa normes per escriure a redacció periodística. La llibertat del blog m'ha recordat com m'ajudava això de posar-me a teclejar.

Aquest és un text que vaig escriure abans de començar periodisme, en el fotolog que tenia llavors. Vaig deicidir crear-lo quan a la paret de la meva habitació ja no hi cabien més paraules. Hi ha alguns canvis en com ara entenc els meus escrits, però m'ha fet gràcia recuperar el text.

Sovint em pregunto per què sento aquesta necessitat d’escriure qualsevol cosa, ja sigui molt important o simplement una tonteria...Perquè escrivint no faig mal a ningú i em sento lliure.

Lliure de pressions i opinions que em jutgen i m’ofeguen. Lliure de culpes i remordiments pel mal causat, sempre sense voler però no sempre inconscientment. Lliure de les responsabilitats que m’exigeix una societat com la nostra. Lliure de deures però amb un dret que em dóna força. Tan sols un, no en vull ni en demano cap més: imaginar, somiar, escriure… Escriure allò que tal vegada un dia va ser, serà o hauria pogut estar.

Escriure allò que sento però no puc dir, allò que dic però no sento, allò que em destrossa o em fa feliç. Escric mentides i veritats, barrejades sense cap criteri. Perquè en un paper la realitat perd tota la importància i el que compta és saber combinar vertader i falç.

Qui llegeixi els meus escrits, que no esperi trobar en ells la meva vida, ni tan sols els meus sentiments. Si més no, que no esperi llegir-los. Hi són, però no estan escrits amb paraules, són les paraules. Jo sóc els meus mots, però el que diuen és només una via d’alliberament.

Perquè a través seu visc i sento. Perquè d’ells aprenc i gràcies a ells somio.

Res és tan simple

Et despertes. Obres el llum. Et vesteixes.Sona el mòbil. "Mira el correu, t'he enviat un mail". Obres el portàtil. Et fas un cafè. Llegeixes el mail. Sona el mòbil. "Fas tard!". Marxes corrents. Passes pel caixer. Vint euros. N’hauries de tenir prou. Puges al cotxe. Sona la senyal de reserva. Has de posar gasolina. Hauries d'anar al super. El semàfor es posa vermell. Tens mig minut per pensar en els teus problemes: Has de trucar i explicar-li al que aquesta setmana tampoc podeu quedar. Discutir una estona. Penjar sense dir que et sap greu. Pensar que et sap greu...que la feina t’agobia... que ell t’ofega. Sonen claxons darrera el teu cotxe. Per culpa teva faran tard. Se’t cala. Engegues el cotxe de nou. Ja no tindràs temps per pensar en el teus problemes durant tot el dia .

Si tens un moment i vols pensar en problemes més simples i menys greus que els teus... encara que només sigui per passar l'estona...

Et despertes. Obres el llum.



Et vesteixes.



Sona el mòbil... Obres el portàtil... Sona el mòbil...

coltan

Passes pel caixer. Vint euros.

Has de posar gasolina. (Segurament a una estació repsol)

així segur que no t'agobies, perquè tots aquests problemes estan més lluny que aquest novio que en realitat no t'estimes i per tant no t'afecten...

Jardí d'hivern

...................................................................................................Sant Jordi '09

Quan llegeixo un llibre faig servir de punt un paper en blanc.
Cada cop que paro de llegir escric en el paper en blanc les frases que més m'han agradat.

(pàg. 59)
Tinc la sensació d'haver-me cremat, d'haver-me convertit en cendres...



(pàg.64)
Voldria dir-li que no
Però ell governa l'instant.
- Ja està - va exhalar
Així que no ho havia somiat.




(pàg. 79)
El més savi a la vida és tancar les finestres (...)
Tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum.

(pàg. 98)
Si no hi ha partitures, cal compondre-les. Si no hi ha instuments, cal sentri la música en el teu interior.

(pàg.104)
- John Marcher, l'heroi, no va saber reconèixer e lmés important de la vida quan ho va trobar durant un instant. No va reaccionar i... ho va perdre tot.
- i què va perdre?
- La vida. (...) No es va morir, perpo va perdre tota la seva vida.



Un bon llibre. El meu llibre de Sant Jordi. Perquè les dues roses que em van regalar s'han pansit ja. I segur que l'any que vé l'única rosa que repeteix és la de mon pare. Però les paraules queden. Com les persones que realment valen la pena.

No perdis mai el nen que portes dins

Sense ell la vida és gris

Tornar al món real

Ja no m’identifico amb la Wendy. Però ho feia quan era petita. La nena que era fa tretze anys ha influït inevitablement en la noia que ara soc. Així que suposo que en conservo al menys una part.

Peter Pan era el meu conte preferit (bé, la meva pel·lícula de Disney preferida). Ella era el personatge que més s’assemblava a mi. Bàsicament era la única nena i la campaneta no em servia perquè era massa petita i portava una faldilla massa curta.

Valors positius i negatius

Bona nena............................................. segurament massa bona i obedient

Responsable.............. ....... massa responsable per ser una nena petita

Màgia.................... ...... massa perfecta, massa irreal

Il·lusió i innocència.... ... resignada a la seva condició de nena que ha de cuidar dels seus germans

A destacar ... El seu desig, finalment frustat. Aquell desig per ser sempre nena, eterna, sense creixer, sense entrar en un món dificil que és el dels pares. La idea de ser sempre “nen” l’enamora, com l’enamora en Peter Pan. Però finalment és raonable. Deixa en Peter Pan i la terra del “mai més”. Torna al món real, per fer-se gran. Potser no és el que destija. Però és el correcte.

Si jo m’introduís a la història seria la Wendy, i intentaria canviar el seu comportament al final de la història.

La Wendy, com tot el conte, ha aportat a molts nens i nenes l’oportunitat de somiar un mòn llunyà, millor. On tot és possible. On s’ha de creure en la màgia. On s’ha de somriure sovint. On s’ha de jugar. On s’ha de fer feliç...

La idea principal del conte que ara molts repeteixen en forma de consell és allò de “no perdis mai el nen que portes dins”. Sense ell la vida és gris.

Wendy creyó que ahora él comprendería, pero no fue así
(...)
-Soy persona mayor, Peter Pan. Tengo más de veinte años, crecí hace mucho tiempo.
-Tú me prometiste que no crecerías, Wendy.
-No pude evitarlo.

La Wendy es mereix un conte propi, que expliqui com va ser la seva vida després de descobrir que el país del mai més s’ha d’abandonar un dia o altre. Com va sobreviure a abandonar aquella terra que tant li agradava i aquell noiet que la fascinava. Una mena de manual d’instuccions per sobreviure als desenganys de fer.se gran sense perdre el somriure. Ni aquell nen que portem dins.