Ítaca és el destí, el final. Per alguns la mort, per altres la felicitat. Per mi, una excusa. Una excusa per sentir que el teu caminar té un sentit, una direcció, un objectiu. En tot cas, no deixa de ser un motiu per continuar caminant. Perquè tot viatjant necessita tenir un destí en ment. Necessita creure que viatja perquè ho ha de fer. De la mateixa manera, Ítaca és la guia, l’ideal i l’esperit. És aquella meta que et marca el final, aquella consciència que et diu com has d’actuar, el somni que voldries arribar a complir, l’actitud i la manera de voler-hi arribar. I finalment, l’arribada no és mai tant gratificant com el trajecte. Per això kaváfis escriu “has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”. Perquè quan acabis el teu viatge, mai seràs la mateixa persona que l’ha començat.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els temors, les limitacions i els problemes no són enmig del camí sinó dins teu. La vida no et posa entrebancs que no puguis superar. Ets tu qui et limita, qui et frena. Els prejudicis, les pors - injustificades o massa lògiques – són els monstres contra qui ha d lluitar cadascú. I mai són els mateixos perquè mai són reals del tot. Com més llarg sigui el camí, més temps tindràs per vèncer-los. No tinguis por, tot allò dolent que trobis en el teu camí no serà suficient per esborrar allò positiu. Fer-se mal és conseqüència d’haver posat esperança en quelcom que no ha sortit bé, però posar esperança i força en allò que fas és l’única manera de tenir possibilitats d’èxit. Resignar-se és conseqüència d’haver lluitat, com renunciar és conseqüència d’haver tingut allò que havies desitjat. No fa mal allò que mai passa, però tampoc fa feliç allò que no sentiràs mai. No et deixis paralitzar per la por: hi ha alts i baixos, i com més durs són els baixos, més elevats hauran estat els alts.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
El camí està ple de lliçons valuoses, de noves experiències que et canviaran i faran com has de ser. En aquests versos, l’autor reflexa l’esperit de tots aquells que tenen en ment la idea d’Ítaca. L’actitud receptiva i humil davant aquells que han recorregut més camí que tu, i les ganes d’impregnar-te i aprendre de cada detall que aparegui durant el viatge, per petit que sigui.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
La necessitat de tenir sempre un ideal clar, una guia com ha de ser “la idea d’Ítaca”. Però cal recordar sempre que el destí no és l’únic objectiu, sinó que “la travessia” ha d’ensenyar-te tant o més que el final del viatge. Com el revolucionari necessita sempre una causa per què lluitar, com el romàntic necessita sempre algú a qui estimar... el viatger necessita sempre un port on arribar. Però l’important no és arribar, sinó navegar. Que el camí et faci ric és el veritable objectiu.
Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Assolir el teu destí és simplement acumular tot el camí que t’ha aportat. Ara has canviat, i estàs complert. Ets el que has fet i el que has deixat de fet, el que has triat, el que no pots oblidaràs, el que has oblidat ja, el que no pots controlar, el que controles i controlaràs. Tot el que hi ha dins teu és conseqüència del que has viscut a cada pas, el que t’ha aportat cada tros del camí. Has assolit el teu objectiu, no esperis trobar res més. No necessites res més. El que buscaves no és a Ítaca, ara és a dins teu. El teu destí ets tu. Si durant el camí has après a no buscar fóra de tu mateix allò que t’ha de fer feliç, hauràs aconseguit ser lliure. Lliure i autosuficient. No necessitaràs res més del que tens. “Ja hauràs pogut comprendre que volen dir les Ítaques”.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
Plou. Per què no vens i m’abrigues? 
No amb la gent que has conegut i t'ha estovat el cor, sinó amb els que no coneixeràs mai, ni ells a tu, però et necessiten. No és injust que hi hagin diferències. És injust el poder que les causa.
Les fulles de l'heura s'encaragolen cap al cel, cap a la llum. La iconografia cristina i medieval ha aprofitat aquesta imatge per transformar l'heura en el símbol de la immortalitat de l'ànima. Vida eterna, devoció i fidelitat. Fulles que necessiten la llum per viure, que creixen sempre en direcció vertical, ascendint. Allunyant-se cada cop més de la vida terrenal, on hi ha les seves arrels. Amb experiència i esforç constant aconseguiran arribar a la copa de l'arbre, al capdemunt de la paret, a la teualada de la casa. Al punt més alt, més pur. Cada cop més lluny de la terra, més a prop de l'eternitat. 
La cara fosca de l'heura també pot explicar-se. L' "hederina" és la substància que corre de les seves tiges cap a les fulles. En petites dosis i en cataplasmes calma el dolor reumàntic. En grans dosis però, és perillosa. Cura superficialment, en ús exterior. Aplicada sobre la pell calma petites ferides visibles. Però més enllà de la capa superior de l'epidermis és verinosa. A l'interior de l'organisme es torna perjudicial i es venja de qui li ha tallat un troç de vida.L’heura cobreix el tronc de la paret que li dóna la vida. Ofega la identat de qui li permet viure. Pots observar-se a distància, però encega a aquell que té més a prop.
L'heura no és una planta autosuficient. La necessitat de l'altre és vital. Sola és fràgil, dèbil, insignificant. Molts 
