dissabte, 12 de setembre del 2009
moment de canvi
que el passat ofega
que el present empeny
para un moment, per agafar aire
somriu
imagina el viatge que t'espera
enyora els records que t'emportes
gaudeix del momemt que vius
cada segon és tant insignificant
que és imprescindible pel següet
i el pròxim serà igual de breu
i el que segueix serà no res
i els tres junts ho seran tot
dijous, 21 de maig del 2009
Vint-i-prou
Vull allunyar-me de tu per trobar-te a faltar
i si no t'enyoro vull que t'oblidis de mi
perquè jo ja m'hauré oblidat de tu.
Així vaig acomiadar-me fa molt dels meus escrits, que finalment he trobat a faltar. Així vaig acomiadar-me fa poc d'algú, com m'acomiado avui d'aquest blog. Sense saber quan durarà la distància. Sense saber com serà de llarga ni el temps ni en l'espai.

No et vull si no et necessito.
No et necessito si no et vull.
Dedicat a totes aquells que gosen fer tan sols allò que els fa feliços; i a tots els que s'entossudeixen o es resignen a viure una veritat que en realitat és mentida.
Froid? Freud!

He escollit un assaig que no té res a veure amb la interpretació de somnis, però que segueix la línia obsessiva de Sigmund Freud. "Una experiència religiosa". És increïble com l'assagista juga amb la dialèctica per aconseguir que tot el que interpreta s'acabi explicant amb el complex d'Edip o altres traumes similars. Sempre amb un toc de sexe i frustració.
Començo l’anàlisi sobre Freud i l’assaig amb una carta. Sigmund Freud comença "una experiencia religiosa" informant que cert periodista va publicar una entrevista que ell mai havia concedit (bon exemple a seguir, per cert). Com a conseqüència, va rebre una carta, si més no curiosa, d’un metge americà.
“...Lo que más me ha impresionado ha sido su respuesta a la pregunta de si creía en una subsistencia de la personalidad después de la muerte. Según el informador, habría contestado usted secamente: Eso me tiene sin cuidado.Le escribo hoy para comunicarle un suceso vivido por mí el año mismo en que terminaba mis estudios universitarios. Una tarde que me encontraba en el quirófano, encontraron el cadáver de una anciana y lo colocaron sobre una de las mesas de disección. Hondamente impresionado por la expresión de serena dulzura de aquel rostro muerto, pensé en el acto: No, no hay Dios; si hubiera un Dios, no habría permitido que una mujer tan bondadosamente amable viniera a la sala de disección.Al regresar luego a casa, abrigaba la firme decisión de no volver a entrar en una iglesia. Las doctrinas del cristianismo me habían inspirado ya antes graves dudas.Pero cuando me hallaba reflexionando sobre todo esto, surgió en mi alma una voz que me aconsejó meditar mi resolución.

Freud dedica un assaig sencer a contestar aquesta carta, i ho fa amb comentaris així:
"Dios no había hecho tanto por mí... y si no se daba ya mucha prisa –teniendo en cuenta mi avanzada edad- no sería culpa mía si seguía siendo hasta el fin, lo que ahora era: an infidel jew”.Más adelante dice: “Podemos, pues, representarnos el proceso en la siguiente forma: La visión del cuerpo desnudo (o que ha de ser desnudado) de una mujer que le recuerda a su madre, despierta en el joven la nostalgia de la madre, procedente del complejo de Edipo y completada en el acto por la rebelión contra el padre. La imagen del padre y la de Dios no se encuentran aún muy separadas en él, y el deseo de la muerte del padre puede hacerse consciente como duda de la existencia de Dios y quererse legitimar ante la razón como indignación por el maltrato inflingido al objeto materno... Durante el conflicto...

Deixem que el lector jutgi per si sol. En lletra més petita, jutgo jo: l'assaig és doncs una eina fantàstica per demostrar que sempre tens raó. Freud n'és un artista.
dimecres, 20 de maig del 2009
Anem a refrescar-nos un xic
dimarts, 19 de maig del 2009
Mou-te per aprendre a estar quiet

- De què?
Quan fas i desfas les maletes sovint, aprens a carregar-les cada cop menys, i quan ets capaç de viatjar només amb una petita motxilla, aprens que allò més important del viatge no és el que aprens, no ets tu, és el destí. Sí, vaig a contradir-me... però no del tot. Fa uns mesos vaig escriure que Ítaca per mi era només una excusa per creure que el viatge té un motiu. Ara escric que no em serviex ja l'excusa, que cal tenir un motiu per viatjar. Quan vaig anar al Sàhara vaig tardar una setmana a readaptar-me a les carreteres asfaltades, i només unes hores a decidir que hi volia tornar. Afortunadament, hi torno al setembre (si tot va bé) per fer un projecte que té molt bona pinta.

Pots recordar que el missatge de les ONGs no era tan tòpic, que allò que tant havies sentit a dir de "el món no és just" és realment veritat. Pots decidir que no deixaràs mai més res al plat i que donaràs la roba vella a alguna associació benèfica. Pots pensar que t'has convertit en una persona millor. ERROR. Decideix fer alguna cosa. Decideix tornar-los el favor. No estic dient que abans de marxar omplis un sobre amb diners que (potser sí) a tu no et fan tanta falta com a ells, i els escriguis alguna cosa bonica. No estic dient que prometis enviar-los menjar sovint ni que hi tornis cada any. Ho va dir Gandhi: sigues el canvi que vulguis veure en el món.Creus que has vist una situació indignant? Fes alguna cosa, com més útil millor, per canviar-ho. Anem a suposar que ets periodista:

Decideix que no publicaràs mai una mentida sobre els pobles oprimits. Informa't sobre el real motiu de la misèria d'aquells que tant bé t'han acollit. Ajuda'ls amb la teva eina: la veritat. La pressió social. Sigues conseqüent. Compromet-te.

I ara, en lletra un mica més petita, escriuré que en realitat viatgo perquè em fa feliç. Em sento millor si sento que faig alguna cosa útil. No ho escric perquè soni bonic, més aviat podria sona egoista. O no?
Les fotos són del Gerard Peris, company d'aquest viatge al Sàhara i del pròxim :)
Wellerismes

Famós és el de "algo és algo digo un calvo al encontrarse un peine" .
Quan jo era petita hi afegiem una frase més amb els meus companys de classe i la frase quedava així: "algo es algo digo un calvo al encontrarse un peine sin puas" (evidentment no teniem ni idea de que era un wellerisme, ni tan sols que volia dir això de ser irònic...però ens feia molta gràcia la frase!)
_________________________________________.____
- "Els diners no fan la felicitat" va dir l'executiu vestit amb un tratge de 500 euros, mentre firmava el seu nou contracte i encarregava un sopar amb marisc i caviar per celebrar l'ascens.
- "T'estimaré sempre" va prometre la núvia mentre recordava la nit anterior i mirava amb desig la seva preciosa dama d'honor
- "Lo que piensen los demàs no importa" digo la reina del baile.
dilluns, 18 de maig del 2009
conversa silenciosa
Volia dir-li que anessin a jugar, que s’oblidés de la guerra i del seu amor no correspost. “No creixis Éowyn, la vida és més senzilla així. Hi ha un lloc…”
Va acostar-se per invitar-la a la terra del mai més i Éowyn va començar a caminar.
“Ei!Perdona…” la valenta adulta es va girar. Wendy va mirar-la altra volta als ulls i va entendre que aquella ja no era una nena a qui donar consells de manual. Era un dona a qui li vida havia posat al lloc on era, justament al lloc que li corresponia.
Wendy va somriure. El seu somriure no era de resignació. Estava ple d’esperança i por.

Éowyn va reconèixer en aquell somriure l’esperança que ella havia tingut fa anys, i l’esperança que ara s’acabava en els seus ulls, perquè no n’hi havia prou per omplir res més. En realitat, les dues eren força semblants. Els seus cabells rossos i els ulls clars d’Éowyn no havien canviat amb els anys. Eren iguals que els de la nena innocent que l’observava en silenci.
En silenci Wendy va dir-li que tot i el dolor, aquesta vida sempre té una espurna de màgia. “Lluita, amb armes o sense, per defensar el que tu creus”.

Memento


dimarts, 12 de maig del 2009
Res és tan simple
Si tens un moment i vols pensar en problemes més simples i menys greus que els teus... encara que només sigui per passar l'estona...
Et despertes. Obres el llum.
Et vesteixes.
Sona el mòbil... Obres el portàtil... Sona el mòbil...

així segur que no t'agobies, perquè tots aquests problemes estan més lluny que aquest novio que en realitat no t'estimes i per tant no t'afecten...
dilluns, 11 de maig del 2009
Jardí d'hivern
Quan llegeixo un llibre faig servir de punt un paper en blanc.
Cada cop que paro de llegir escric en el paper en blanc les frases que més m'han agradat.
(pàg. 59)
Tinc la sensació d'haver-me cremat, d'haver-me convertit en cendres...

(pàg.64)
Voldria dir-li que no
Però ell governa l'instant.
- Ja està - va exhalar
Així que no ho havia somiat.
(pàg. 79)
El més savi a la vida és tancar les finestres (...)
Tancar les finestres i abaixar les persianes perquè l'habitació s'ompli de llum.
(pàg. 98)
Si no hi ha partitures, cal compondre-les. Si no hi ha instuments, cal sentri la música en el teu interior.
(pàg.104)
- John Marcher, l'heroi, no va saber reconèixer e lmés important de la vida quan ho va trobar durant un instant. No va reaccionar i... ho va perdre tot.
- i què va perdre?
- La vida. (...) No es va morir, perpo va perdre tota la seva vida.
Un bon llibre. El meu llibre de Sant Jordi. Perquè les dues roses que em van regalar s'han pansit ja. I segur que l'any que vé l'única rosa que repeteix és la de mon pare. Però les paraules queden. Com les persones que realment valen la pena.
Tornar al món real

Ja no m’identifico amb
Peter Pan era el meu conte preferit (bé, la meva pel·lícula de Disney preferida). Ella era el personatge que més s’assemblava a mi. Bàsicament era la única nena i la campaneta no em servia perquè era massa petita i portava una faldilla massa curta.
Valors positius i negatius
Bona nena............................................. segurament massa bona i obedient
Responsable.............. ....... massa responsable per ser una nena petita
Màgia.................... ...... massa perfecta, massa irreal
Il·lusió i innocència.... ... resignada a la seva condició de nena que ha de cuidar dels seus germans
A destacar ... El seu desig, finalment frustat. Aquell desig per ser sempre nena, eterna, sense creixer, sense entrar en un món dificil que és el dels pares. La idea de ser sempre “nen” l’enamora, com l’enamora en Peter Pan. Però finalment és raonable. Deixa en Peter Pan i la terra del “mai més”. Torna al món real, per fer-se gran. Potser no és el que destija. Però és el correcte.
Si jo m’introduís a la història seria
La idea principal del conte que ara molts repeteixen en forma de consell és allò de “no perdis mai el nen que portes dins”. Sense ell la vida és gris.
Wendy creyó que ahora él comprendería, pero no fue así
(...)
-Soy persona mayor, Peter Pan. Tengo más de veinte años, crecí hace mucho tiempo.
-Tú me prometiste que no crecerías, Wendy.
-No pude evitarlo.
dimarts, 28 d’abril del 2009
Superheroïnes

Avui en dia les dones som diferents. No estic segura si ho hem escollit nosaltres, la Fox o la Cosmopolitan, però que hem arribat a un altre nivell és evident. Ara treballem, portem la casa, eduquem als fills, enganyem al marit sense que s'anadoni, anem al gimnàs... i tot això sense guanyar ni un quilo de més i sense descuidar ni un moment la nostra imatge.
Abans, quan vam començar a adquirir els nostres superpoders, vam tenir alguns problemes. Suposo que us en feu càrrec, ser una superheroina no podia ser tan fàcil.

Hi havia alguna dona que es negava a preocupar-se en excès de la seva imatge o del seu pes. Algunes es descuidaven i sortien al carrer sense maquillar, despetindes o mal conjuntades. Fins i tot n'hi havia alguna - pobra ingènua...- que creia en la fidelitat i es ressistia a buscar-se un amant. Les més pràctiques havien gosat a anar a treballar o a buscar els fills a l'escola sense posar-se talons. Ens va costar moltes hores, però finalment totes vam entendre la importància d'aquests petits detalls. Estimades superheroïnes i heroïnes en formació, cal que tingueu en compte uns quants aspectes de vital importància:

1. Si alguna havia pensat tenir una vida estable, si us plau, que se n'oblidi. No us convé. Cal tenir un embolic al cap constant. No patiu, no es tant difícil de soportar... totes ho acabem aconseguint. Això és el que dóna sentit a una vida que, si no fos així, seria avorrida i monòtona. I sobretot, això és el que podreu explicar a les vostres amigues quan us trobeu al pati del jardí de casa vostra (perfectament arreglat per un noi jove i atractiu que us tirarà la canya) mentre bebeu algun combinat sofisticat típic de les pel·lícules americanes.


Aquests són els tres primers passos per esdevenir unes autèntiques superheroïnes quotidianes. Ei! No us penseu que res del que dic és mentida... que no m'ho he tret de la màniga... que ho diuen les protagonistes de Mujeres desesperadas cada dimecres al vespre, i les d'Infidels cada dijous. Que ho esciuren la Glamour i la Woman incansablement. Que em donen la raó cinc temporades de Sexo en NY... entre molts altres documents científics.
Va, no. Ara parlem seriosament. La televisió i les revistes femenines ens han fet un gran favor explicant-nos quin ha de ser el nostre paper en la societat i donant-nos la clau de la perfecció. El que no entenc és perquè fa anys les feministes criticaven aquesta imatge tòpica que deien perpetuava actituts i pensaments masclistes. Les d'ara sí que som feministes de veritat, de les que veuem margarites al porxo i ens fem la manicura cada setmana. Com ha de ser.

Som autèncitques superheroïnes qüotidianes.
Polisèmia
Heura: planta trepadora que creix arrapada als troncs dels arbres i a les parets.
Fulles que s'enfilen, que ofeguen, que cobreixen, que abracen, que amaguen.
Eternitat o maldat. Protecció. Amor? Misteri...
Eternitat

Maldat

És bella i bona, però només si es contempla des de lluny.
Protecció

La trajectòria de l'heura traça sobre el tronc l'abraçada més paternal. El cobreix com qui tapa un fill una nit freda d'hivern, per protegir-lo del vent i del fred. Fina capa irregular però constant, que deixa passar la llum però només en petites dossis. Com si pogués mesurar-la i subministrar-ne la quantitat òptima. El maté allunyat de la realitat a la distància justa. Fa més fort qui té sota la seva tutela procurant no molestar, embellint la seva imatge.
Amor

Andolin Eguzkitza
dimecres, 1 d’abril del 2009
Haiku
(correcció)
Un dia gris
un cop de porta i prou
no tornis mai
dilluns, 30 de març del 2009
Troba les set diferències

És una invenció humana que ha de servir per classificar allò inclassificable, per controlar allò incontrolable. Existeixen el coneixement, els costums, les tradicions… però posar-ho tot dins d’un mateix sac, que a més sigui universal, sincerament és massa ambiciós. El concepte al qual ens volem referir és tan ampli, que és inabastable.
És típicament humà voler posar nom a tot, però de vegades no cal. Sovint no és bo, sinó tot el contrari. Posar nom a allò que és “cultura” vol dir posar-li l’etiqueta a algunes expressions “culturals” i deixar de posar-li a unes altres. Vol dir que existeix un criteri per separar allò que ens serveix (o serveix a alguns) i allò que no serveix o no interessa.
Si cultura és art, és tan culte crear, com destruir. Si cultura és sentiment, és igual de cultural estimar que odiar. Si cultura és costum o tradició, són cultura les danses populars i els rituals satànics. Si cultura és pensament i el pensament és lliure, per què necessitem posar-li nom? Per què cal explicar-lo? I sobretot, qui se suposa que ha de ser capaç de destriar allò que és o no és cultura?
La cultura és tot allò que som capaços de conèixer.

De vegades podem entendre-ho, altres no. Però el simple fet de tenir-ho en compte, ens fa posseïdors d’allò que passa o s’expressa al nostre voltant, influint en la nostra manera de ser d’una forma inevitable. El fet de poder conèixer, és el que ens fa diferents com a espècie. Pensar, raonar, parlar, discutir, argumentar, reflexionar, valorar... tot això és cultura. Tot això ens fa únics. Tot això ens fa humans. La cultura és doncs, allò que ens distingeix com a espècie.
Ens fa humans la nostra manera de viure, per això considerem que la tradició i els costums són part de la cultura. Ens fa humans pensar, i és per això que la filosofia és cultura. Ens fa humans crear, i és per això que l’art, la literatura, els cinema i qualsevol expressió, si ens acosta als sentiments del creador, és cultura. Ens fa humans sentir, i és per això que els vincles són cultura, els models familiar, els models de parella, qualsevol relació és cultural.

...
Ara, troba les set diferències...
Aquestes són dues definicions oposades o són la mateixa?
En tot hi ha veritat. En tot hi ha mentida. Els extrems es toquen.
Cultura és tot, cultura és res. El terme de cultura és tan ampli i abstracte que podem argumentar-lo perquè signifiqui exactament el que nosaltres vulguem. És completament lliure. És completament manipulable. Definitivament, és un terme molt humà.
Imatge: "Peines del viento", Eduardo Chillida.

Com explicarem allò inexplicable?

Com pentinarem el vent, si no podem tocar-lo?
dilluns, 23 de març del 2009
Ιθάκη
Ítaca és el destí, el final. Per alguns la mort, per altres la felicitat. Per mi, una excusa. Una excusa per sentir que el teu caminar té un sentit, una direcció, un objectiu. En tot cas, no deixa de ser un motiu per continuar caminant. Perquè tot viatjant necessita tenir un destí en ment. Necessita creure que viatja perquè ho ha de fer. De la mateixa manera, Ítaca és la guia, l’ideal i l’esperit. És aquella meta que et marca el final, aquella consciència que et diu com has d’actuar, el somni que voldries arribar a complir, l’actitud i la manera de voler-hi arribar. I finalment, l’arribada no és mai tant gratificant com el trajecte. Per això kaváfis escriu “has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”. Perquè quan acabis el teu viatge, mai seràs la mateixa persona que l’ha començat.
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els temors, les limitacions i els problemes no són enmig del camí sinó dins teu. La vida no et posa entrebancs que no puguis superar. Ets tu qui et limita, qui et frena. Els prejudicis, les pors - injustificades o massa lògiques – són els monstres contra qui ha d lluitar cadascú. I mai són els mateixos perquè mai són reals del tot. Com més llarg sigui el camí, més temps tindràs per vèncer-los. No tinguis por, tot allò dolent que trobis en el teu camí no serà suficient per esborrar allò positiu. Fer-se mal és conseqüència d’haver posat esperança en quelcom que no ha sortit bé, però posar esperança i força en allò que fas és l’única manera de tenir possibilitats d’èxit. Resignar-se és conseqüència d’haver lluitat, com renunciar és conseqüència d’haver tingut allò que havies desitjat. No fa mal allò que mai passa, però tampoc fa feliç allò que no sentiràs mai. No et deixis paralitzar per la por: hi ha alts i baixos, i com més durs són els baixos, més elevats hauran estat els alts.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
El camí està ple de lliçons valuoses, de noves experiències que et canviaran i faran com has de ser. En aquests versos, l’autor reflexa l’esperit de tots aquells que tenen en ment la idea d’Ítaca. L’actitud receptiva i humil davant aquells que han recorregut més camí que tu, i les ganes d’impregnar-te i aprendre de cada detall que aparegui durant el viatge, per petit que sigui.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
La necessitat de tenir sempre un ideal clar, una guia com ha de ser “la idea d’Ítaca”. Però cal recordar sempre que el destí no és l’únic objectiu, sinó que “la travessia” ha d’ensenyar-te tant o més que el final del viatge. Com el revolucionari necessita sempre una causa per què lluitar, com el romàntic necessita sempre algú a qui estimar... el viatger necessita sempre un port on arribar. Però l’important no és arribar, sinó navegar. Que el camí et faci ric és el veritable objectiu.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.
Assolir el teu destí és simplement acumular tot el camí que t’ha aportat. Ara has canviat, i estàs complert. Ets el que has fet i el que has deixat de fet, el que has triat, el que no pots oblidaràs, el que has oblidat ja, el que no pots controlar, el que controles i controlaràs. Tot el que hi ha dins teu és conseqüència del que has viscut a cada pas, el que t’ha aportat cada tros del camí. Has assolit el teu objectiu, no esperis trobar res més. No necessites res més. El que buscaves no és a Ítaca, ara és a dins teu. El teu destí ets tu. Si durant el camí has après a no buscar fóra de tu mateix allò que t’ha de fer feliç, hauràs aconseguit ser lliure. Lliure i autosuficient. No necessitaràs res més del que tens. “Ja hauràs pogut comprendre que volen dir les Ítaques”.
Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.
dissabte, 21 de març del 2009
Deu sofàs i arreglem el món
El sofà havia costat...
-

- Gairebé el doble del que guanya en un any el jugador de bàsquet Pau Gasol
- El mateix o gairebé…
Que el salari mitjà d’un any de 1000 espanyols.
Que el ferrari FXX, el cotxe més car del món.
Que cobra anualment el corredor de fórmula 1 Fernando Alonso
Que 42 rolls royce phantom EWB.
Que va pagar l’any 2001 el primer turista espacial, l’empresari americà Dennis Tito
El viatge espacial de dos hores amb Virgin Galactic per a 140 persones
- Gairebé la meitat
De la capitalització bursátil de l’empresa Adolfo Dominguez
Del preu al que es vol vendre el Castell de Drácula a Rumania
- Tres vegades menys del que costa Vatu-Vara, l’illa més cara del món, a les illes Fiji
No m’atreviria a dir quines sensacions van causar les comparacions ens els meus companys, suposo que alguns estaven sorpresos, d’altres fascinats ... En fi, espero no ser la única que se sentís indignada. No parlaré del bon gust en l’art, ni de res relacionat. Aprofitaré un comentari del professor per fer una

La comparativa, aquí os la deixo:
- Més del triple dels diners necessaris per escolartizar tots els nens i nenes del món
- El doble del que costa alimentar a 3 milions de persones pobres durant un mes
- Gairebé el mateix que costa construir 50 escoles al nord d’Àfrica (en realitat, dos milions més del necessari)
- Gairebé la meitat dels diners que destina la comissió europea a investigar vacunes contra la malària, la tuberculosi i la sida a Àfrica
- Una desena part dels diners necessaris per reduïr a la meitat la fam mundial
Ja sé que la meva comparativa conté just la meitat de xifres que la comparativa de El Mundo, però a favor meu diré que aconseguir xifres d’aquest tipus és més difícil del que sembla, i que sóc una persona de lletres pures, a qui costa moltíssim fer estadístiques.
No vull qüestionar el valor de l’art, ni la bona fe de la subhasta benèfica on es va vendre el sofà. Bé, de fet, en realitat... sí que vull. Voldria qüestionar el valor d’una obra d’art en relació a una vida humana. És evident que les fotos de nens negrets amb panxes inflades a causa de la malnutrició és menys agradable de veure que un quadre de kandinsky (encara que molta gent no sigui realment conscient del significat d’ambdues imatges). És evident també que la fam al món no és un fet noticiós i segurament tampoc cultural. Però és un fet, existeix. Cada dia moren 50.000 persones víctimes de la pobresa extrema. Acabar amb aquesta situació no és un fet impossible. Eveline Herfkens va dir : “som la primera generació que pot eradircar la pobresa al món. No volem perdre aquesta oportunitat”. Té raó en que som capaços de canviar les coses, s’equivoca en creure que ho aconseguirem, al menys d’aquí a sis anys. El termini per acomplir els objectius del mil·lenni fixats el 2000 s’acaba el 2015 i les dades no són gens optimistes. Però l’esperança que un nou intent tingui èxit és necessària i real. Si tots fóssim capaços d’informar-nos, indignar-nos, i actuar (en qualsevol camp) segurament els objectius del mil·lenni haurien estat factibles.
Acabo amb una altra comparació que buscant buscant m’ha semblat interessant:
Els països del nord podrien millorar substancialment la situació dels 20 països més pobres del món amb una quantitat semblant a la que es va gastar en la construcció de Disneyland París...
I que consti que no voldria ser jo qui posés preu als somnis de tants i tants nens que esperen ansiosos un autògraf d'en mickey mouse!
Mitges veritats i mentides a mitges
La realitat no és art perquè no és creativa, ni sentimental, ni profunda, i moltes vegades no és ni admirable ni bonica. L’art consisteix precisament en trobar aquella part de realitat, sovint ínfima, sovint invisible a primera vista, que és digna de ser convertida en immortal.


L'art de Gernika i la realitat de Gernika
“Els tòpics són les grans veritat poètiques”. Dono la raó a Stevenson (autor de la cita) si tenim en compte que tant la poesia, com el cinema, la literatura i la pintura, estan plens de tòpics. Li dono la raó si entenem “grans veritats poètiques” com unes veritats diferents a la veritat real. Una veritat poètica no és real perquè sovint la realitat no té res de poesia. Però discrepo en considerar els tòpics poètics com veritats. Els tòpics apareixen quan l’art deixa de ser original i esdevé mediocre i repetitiu.
dissabte, 28 de febrer del 2009
L'expulsió dels moricos, un esquema repetit

Els factors en el cas concret dels moriscos:
- La majoria de la població morisca era un grup social a part tot i que la majoria havien deixat d’utilitzar l’àrab com a llengua i la seva religió era força pobra
- El malestar social era causat per l’inici d’una etapa de recessió el 1604 derivada de la disminució dels recursos procedents d’Amèrica.
- “La rebelión de las Alpujarras” (que tingué lloc entre els anys 1568-1571 com a resposta a un edicte que limitava les llibertats religioses de la població morisca) va alimentar l’opinió que el col·lectiu morisc constituïa una amenaça per a la seguretat nacional.
- Intent d’acabar amb el pensament crític sobre la discutible cristiandat d’Espanya per la permanència de minories religioses que feia temps existia a Europa
Tenint en compte aquests factors, sembla que el destí de la població morisca era com a mínim previsible. La por a aquells que són diferents i la necessitat de trobar un culpable d’una mala situació o simplement algú en qui desfogar-se, són els errors que van portar al poble espanyol a expulsar una minoria que en marxar de la península va emportar-se un gran llegat cultural (no hem d’oblidar tampoc les conseqüències econòmiques d’aquest fet històric).
Com a últim factor, apareix l’avarícia, que va fer calles les boques contràries a aquesta expulsió: el rei es va convèncer definitivament després de saber que es podria beneficiar de la confiscació de bens i propietats de la població morisca. Un altre exemple el trobem en l’aristocràcia valenciana, que va reunir representants del govern per protestar contra l’expulsió, però les queixes van disminuir davant l’oferta de quedar-se amb gran part de la propietat dels territoris moriscos.
Algunes persecussions històrics que segueixen aquest esquema són la dels jueus,els cuáqueros a Occident, els jainas o marwaris a la India, i los gurajes a Etíopia.
Materials consultats i webs d’interès:
www.1609-2009.es
www.wikipedia-es
www.religion.idoneos.com
“Estudio de la motivación humana” David C. McClelland, Guillermo Solana (google books)
-El fet que sigui repetitiu no vol dir que el fet pugui justificar-se i avui en dia, que sembla que ens trobem també en temps de crisi, esperem que la humanitat hagi aprés ja a no repetir injustícies d’aquest estil.